Destino: Woodstock

El dia 26 vam anar a veure una pel·licula a Cardedeu, Destino: Woodstock.
Aquesta pel·licula tracta sobre el festival de música més famós de tots els temps, el més significatiu va ser el de l'any 1969. Aquesta pel·licula esta basada en un fet real, ja que està recollida del testimoni d'Elliot Tiber.
A mí, personalment, la pel·licula no em va semblar res de l'altre món. El personatje de l'Elliot, busca el reconeixement dels seus pares i per aixó els ajuda amb el motel, i també ajuda a organitzar el festival hippie més famós, tot i les contradiccions dels seus veïns, tot per ajudar els seus pares, i ells que fan? El seu pare encara li agraeix i l'anima a fer el que el vol però la seva mare, realment tenia un problema.
A més a més, els del grup de teatre estaven una mica bojos.
En Michel Lang, un vell conegut de l'Elliot l'ajuda, pràcticament, és l'únic que l'ajuda en un principi.
Em va fer gràcia que per un malentès en la radio fes que anessin moltíssimes mes persones (mes que res, perque l'Elliot anava drogat.
L'ambient de la pel·licula era bo, pero no em va agradar el comportament dels artistes del graner.

Fotografia de poe

Aquesta es la foto definitiva, no he sabut treure el "pegote" que suposa el gat peruqe em vaig liar amb un tutorial d'internet.

Crec que es representa prou be que fa referencia al conte "el gato negro"

Cartografies del no-lloc

(Aquest cap de setmana em miro un altre teclat, que a aquest no li van be els accents)
La setmana pasada vam anar a l'espai d'arts de la Roca Umbert (o RU per abreviar) perque hi habia una exposicio: Cartografies del no-lloc.
L'exposicio consta de diversos autors: Miquel Garcia, Daniel Jacoby, Tjasa Kancler, Perla Montelongo, Robin Rimbaud i Katarina Matiasek.
Amb el temps que ens van deixar per analitzar les obres, a mi em va donar temps a veure una sencera.
Em vaig mirar la de Tjasa Kancler, que era un pas de fotografies, es deia "Despres de l'any cero"
La sencacio que a mi em va donar era com si volgues donar a entendre el temps que ha pasat i com ha canvia la societat, comença amb unes primeres fotografies, que semblen antigues (si no m'equivoco, la primera era en blanc i negre), despres a cada nova fotografia, es veuen com mes maquines i mes avancades.

Potser si que ens aniria be tornar a l'espai d'arts, ja que aixi tindriem mes temps per poder mirar millor les altres.

Pep Duran

El dia 30, vam anar a Cardedeu a veure l'exposició de Pep Duran. I com que no hi anem "de passeig" com diu l'Ana, dons toca escriure al blog.
La sensació que dona és la d'un gran collage i constructivisme, tost els quadres i elements de l'exposició estan lligats en un circuit que no acaba, tancat, durant aquest circuit hi va fent anotacions per guiar-nos, tot i que jo no vaig entendre res, ja que la seva lletra no es gaire bona...
Aquesta exposició no hauria quedat així si no fos pels germans Castells, que a petició de Pep, van montar tota l'exposició tot i que també tenen un petit espai que els va reservar Duran, d'aquí surt el títol de l'exposició.